DE L’ICONA A LA PERFORMANCE

Captura de pantalla 2013-04-18 a les 13.15.52

Gisela Riba Steiger

Està de moda­ ser artista i activista social. L’activista social es defineix com l’individu que, conscient de les problemàtiques socials, es converteix en promotor i gestor d’unes accions que millorin la vida de la població. És qui que fa pressió contra alguna injustícia que afecta a la societat, el que escriu cartes als diaris, recapta signatures, o provoca boicots i vagues, amb un objectiu social. Aquest individu està de moda més que mai, degut als temps que corren, degut a la crisi econòmica que va estrictament lligada a la crisi social i de valors. I a la gent que vol canviar coses.

Definir-se com a arquitecte, artista i activista social és una bona carta de presentació. Està bé i queda bé, però no deixa de ser arriscat, perquè immediatament se’t preguntarà quina és la teva causa. Contra què lluites. Quins patrons et defineixen.

Andrés Jaque és “l’arquitecte desobedient”. Artista, activista social i de moda. I se’l qüestiona.

Se li qüestiona la profunditat ideològica de les seves obres reivindicatives. O almenys jo li ho qüestiono; comparo el seu discurs amb el resultat que n’obté.

Jaque presentava fa sis anys “El Banquet del Petroli”, una performance en la que diversos joves vestits de negre, sortien d’una gegantina O, de la paraula “Oil”, amb safates plenes de menjar. El presentador instava al públic: “A menjar un litre de petroli per la patilla!”. La tesis de l’autor era que en la producció de cinc quilos d’olives es gasta un litre de petroli (cultiu, producció, transport…), igual que en 600gr de calamars o 900gr de botifarres. Parlava d’aquest “càtering polític” – en paraules seves – per provocar una reflexió respecte a l’energia que es necessita per a produir els aliments que mengem habitualment.

Bé, el Banquet del Petroli va fer que molts sentíssim curiositat per veure què més faria aquest arquitecte-activista. Si més no, ens va provocar curiositat als que creiem que existeixen moltes coses a reivindicar. Molts de nosaltres, però, vam quedar confusos amb les obres que van seguir a aquesta.

Ikea Disobedients és una crítica a les domesticitats tradicionalment definides per sistemes afectius que no obeeixen als paràmetres convencionals de família, i que poden estar conformant un tipus d’urbanisme domèstic i disgregat. Aquesta és la tesis de Jaque. En aquesta peça, construeix un seguit de situacions domèstiques amb mobles d’Ikea construïts sense seguir les instruccions de muntatge de la marca, i amb famílies que, segons ell, no segueixen els cànons “estàndard” de la nostra societat. Critica, doncs, que s’hagin de seguir una sèrie de models socials imposats per una multinacional estesa arreu del món. Critica com una marca pot influir en com entendre la “normalitat”. Com a plantejament escrit és vàlid.

Però immediatament el visitant s’adona que en realitat està criticant el màrqueting d’una empresa que fa bandera del tan conegut “La república independent de casa teva”, de la versatilitat d’ús dels seus productes i del “donde caben dos caben tres”. Una marca que munta displays i fa muntatges efímers en els que usa peces reciclades i les combina amb el seu propi mobiliari. Que inventa micro-pisos i promulga la facilitat de muntar negocis i espais de la nit al dia. Penso que Ikea Disobedients no desobeeix a la marca Ikea. Només li busca les pessigolles i aprofita la controvèrsia inventada i el nom de la marca per fer difusió mediàtica de l’exposició i de l’autor. Busca provocar, però provocar l’atenció d’un públic que ben aviat es planteja si és tan controvertit un interior social en el que viuen una parella gai i una heterosexual o és un teatre infundat. Un mateix espai pot ser lloc de reunió, perruqueria i cuina. Bé sí, i què. Ikea potser no era la víctima més adient. I aleshores la reivindicació social buscada, perd sentit.

Jaque es creu tant el seu paper que ha creat una Oficina d’Innovació Política, des de la que es creen i es gestionen tots aquests projectes. Què és aquesta Oficina? “Som un grup de treball multidisciplinari, arquitectes, sociòlegs, periodistes… que intentem respondre amb una organització a la complexitat de les realitats sobre les que volem intervenir”, explica.

He de dir un cop més que el discurs podria ser bo. El plantejament podria ser creïble i la voluntat segurament també, però els resultats no ho són. La peça culminant d’aquesta afirmació personal és la peça “Phantom. Mies as Rendered Society”, en la que l’equip de professionals del Sr. Jaque omple el Pavelló de Barcelona de Mies Van der Rohe de les escombres, galledes i carros de neteja que es guarden normalment al soterrani d’aquesta construcció. Per reivinicar què? Doncs que hi ha elements que habitualment no es veuen, però que existeixen en aquests edificis singulars. Fantasmes que emulen la pel·lícula Koolhaas Houselife, però sense la Guadalupe.

Un cop més, en el marc de l’arquitectura de l’espectacle, i en la llarga trajectòria de performances des del Banquet de Petroli fins als Fantasmes de Mies, l’arquitecte desobedient ha acabat sent-ho més per moda i xuleria que per real compromís social.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: